Gènesi (segons Alejandro Duque)

En el principio Dios creó el infierno.
Y dijo luego
hágase la luz y apuntaron los primeros
rayos del sufrimiento.
Separó en dias sucesivos los cielos
de la tierra, la tierra del océano,
los cimientos
que amorosamente prietos
estaban en uno, y multiplicó la vida en los reinos
del aire y sobre la tierra y bajo el crespo
manto del océano
en torturantes e infinitos cuerpos.
Y viendo Dios aquel perfecto infierno
sonrió y dijo:"Hagamos ahora un ser noble y bueno
capaz de expresar el horror de este averno".
Y tomando en sus manos de supremo
Arquitecto
la arcilla más pura, hizo al hombre y sus sueños.
Desde el odio de Dios crecía el universo.

Alejandro Duque Amusco: Génesis, dins Lírica Solar (ed. Òmicron)

Glaç

Glaçat, aquest
vespre d’hivern retreu
amors, absències
que no van consumar-se
al cor del solitari

Glaç, del poemari inèdit L'angoixa de la fulla abans de caure

fotografia d'Antònia Llunell (Patagònia 2004)

Claredat

No hi ha llum més perfecta
que la d'aquestes branques verdes,
ara que fuig el sol
en l'alta claredat del món.

Ramón Xirau: Claredat, dins Les Platges, L'escorpí 1974

En l'aniversari de la mort de Palau i Fabre (23/2/2008)

LA MORT SOBREVIVENT


Hi ha una manera de pensar la mort
en què la mort mateixa ens atenalla,
com si fóssim nosaltres el record,
com si fos ella la que ens pensa i mana.

Hi ha una manera de pensar la mort
que és com viure-la abans de la mortalla,
sentir-ne el fred amarg a dins del cor
i ésser el cor de la mort a la vegada.

Veure'ls el pare i el fill d'un mateix
i esdevenir un mateix vivent cadàver;
mirar amb ull gèlid el passat on neix
el futur ja marcit de l'esperança.

Estrangular el futur amb el passat,
orfes de temps i orfes d'eternitat.

Josep Palau i Fabre, 1952 (dins Atzucac)

L'angoixa de la fulla abans de caure

ARBRE



Observo l’arbre:
l’angoixa que acompanya
el moviment
convuls, sense esperança.
La fulla abans de caure.

Del poemari inèdit L'angoixa de la fulla abans de caure

Dona a la finestra (de Susanna Rafart)

Dona a la finestra

Tota la llum arriba al punt de la finestra
des d'on una ciutat mossega el préssec
de la tarda. Podria ser París
però ara la nostàlgia no ve al cas:
la dona sent giscar gavines que envelleixen.
Ha abandonat el llibre que llegia
vençuda per la sal de soledats
que des del novè pis d'un vell hotel
escolta en veus de patis ja secrets.
I pensa recolzada a la finestra
què fa una dona en una habitació semblant.
Lluny de la mar, la mort sosté amb fortesa
el seu esguard més fosc.

Susanna Rafart

El principi després de la fi

Els homes que quedaven,
els qui no van morir d'aquelles plagues,
no van abandonar aquells déus
que havien fabricat les seves mans
i van continuar adorant dimonis
i els ídols d'or, de plata, de bronze, pedra i fusta,
i fins i tot de fràgil fang efímer,
incapaços de veure-hi i de sentir-hi,
de poder caminar.

Jordi Julià: El principi després de la fi, dins Principi de Plaer, ed. 3 i 4 -premi V.A.Estellés 2006

Ídols

Aleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís de les oliveres (dues
llavors nues dins un fruit que l'estiu
ha badat violent, i que s'omple
d'aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per a la submisa fe de després.

Gabriel Ferrater: Ídols (dins Teoria dels cossos -1966)

trànsit (un poema d'Anna Montero)

transites de la nit a l'alba
i dius que el matí serà clar,
que el vespre és un viatge
sense nom. i dius que el vent
a penes travessa les hores,
que un cercle s'inicia a cada final.

i et preguntes com podràs dur
el pes de tanta llum
a través de l'ombra.

un a un es tanquen els cercles.

Anna Montero, trànsit, dins El pes de la llum (Proa 2007)

Beuratge

BEURATGE


Beuràs el vi sagrat: joc de salives
i combinats de llengües, dits que es llacen,
escletxes i punyals que conflueixen
en olors tardorals que ens il·luminen.
I jo arribaré a tu una altra vegada,
i amb mi, tu, altra vegada retrobada,
voldràs vinclar-te al joc: hi haurà carnatge
d'humitats resplendents en la nuesa.
Després el cansament farà del vespre
presó silenciosa dels insomnis,
del fugisser desig: noves conteses
voldrem iniciar i així reprendre
aquestes morts tan breus que ens amanyaguen
en la confusió de tanta guerra.

Dins Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra (ed. Òmicron 2008)

Prozac

Prozac

La lluna és un glaçó en el vas de fosca

que m'ofereix la vida. Quina història

no prova de negar el seu tenebrós epíleg?

Però el monstre sóc jo, i no algú altre

a qui, per jo salvar-me, puc matar.

La vida és justament aquest desastre.

Com extirpar la culpa de les pedres?

Com aturar el dolor dintre d'un túnel?

Com sentir si, tan lluny dins de la nit,

està plorant la nostra filla morta?

Els antidepressius són pesticides.

Sempre són falsos els finals dels contes,

perquè no es suïcidin els infants.

Joan Margarit, dins Casa de Misericòrdia

Gil de Biedma

No volveré a ser joven

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde

-como todos los jóvenes, yo vine

a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería

y marcharme entre aplausos

-envejecer, morir, eran tan sólo

las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo

y la verdad desagradable

asoma: envejecer, morir,

es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma: Poemas póstumos, 1968

Verd

Avui fa sol potser perquè has vingut.
Més enllà de l'altra riba del riu
hi ha el verd del bosc on mai no gosem perdre'ns,
i un reflex d'un nou sol per compartir.
Et tinc altra vegada i m'és possible
deixar que em posseeixis, mentre el vespre
ens ha d'anar caient amb pulcritud.
Tantes hores com fa que t'esperava
i ara no sé si dir-te que el silenci
amb què anem construint les nostres vides
ja no em fa por ni espanta les carícies.
Potser perquè has vingut el sol és nou
i la pluja s'allunya com l'exèrcit
d'un enemic que es bat en retirada.

Verd, publicat dins La mirada de la gàrgola (ed. Òmicron, 2008)

L'instant, de Borges

El instante
¿Dónde estarán los siglos, dónde el sueño
de espadas que los tártaros soñaron,
dónde los fuertes muros que allanaron,
dónde el Árbol de Adán y el otro Leño?

El presente está solo. La memoria
erige el tiempo. Sucesión y engaño
es la rutina del reloj. El año
no es menos vano que la vana historia.

Entre el alba y la noche hay un abismo
de agonías, de luces, de cuidados;
el rostro que se mira en los gastados

espejos de la noche no es el mismo.
El hoy fugaz es tenue y es eterno;
otro Cielo no esperes, ni otro Infierno.

Jorge-Luís Borges

Obstinació

Obstinació


Diante desta pedra me concentro:
Nascerá uma luz se o meu querer,
De si mesmo puxado, resolver
O dilema de estar aqui ou dentro.

Davant d'aquesta pedra em concentro:
naixerà una llum si el meu voler,
de si mateix llevat, resol
el dilema de ser aquí o bé a dins.

José Saramago (dins Os poemas possíveis)
la traducció és de Josep Domènech Ponsatí, per edicions 62-Empúries

Combats d'amor

I no és que ho digui, entre altres, Margarit:
l’amor que compartim ja no té pressa
i es va nodrint d’arrels d’una certesa
confusa al pas dels anys i de l’oblit
d’allò que ens ha passat o que ens hem dit.
Amb més o menys esforç, fem la despesa
prevista en el contracte que, a despit
de tot, ens manté vius en la contesa.
I, combatents distants amb prou freqüència,
anem arreplegant tremp. L’experiència
que ens dóna el propi temps: silencis breus
no oculten que sovint el fred i els dubtes
s’arrengleren als límits de les culpes
amb què hem de despertar l’enuig dels déus.

poema SENSE PRESSA, dins UNA OBSTINADA IMATGE (ÒMICRON 2009)

Distància

Només fóreu amants en els teus somnis:
veu observar en tot moment la distància
suficient per mantenir l’encís
d’un breu alè o d’un perfum dolcíssim.
I cada nit, potser en contrapartida,
t’ofegaves en un llit de silenci
i a glops d’angoixa i de desesperança
bevies de la insòlita bellesa
que, als quatre vents, els seus ulls proclamaven.

Del llibre Els murs de l'odi (ed. Òmicron, 2007)

Obstinacions

Un es podria demanar cent mil vegades el perquè de les coses. Perquè anem obrint i tancant espais, perquè en mantenim uns i en deixem morir uns altres. Perquè, de sobte allò que semblava més senzill no acaba de donar sortida a alguna voluntat primigènia en la presa de decisions.
Ara hi ha, abans que cap altra cosa, la necessitat. Però, quina necessitat? La necessitat de separar facetes de la pròpia existència que tenen una cabuda incòmoda allà on eren allotjades.
Per això i, sobre tot per qüestions que tenen més a veure amb l'estètica que no pas amb l'ètica tornem a antics indrets. Encara que ho fem amb roba nova, amb continent nou.
Però amb les mateixes intencions.
Obstinacions serà l'indret, el lloc on a partir d'ara es dipositaran molts dels neguits, bàsicament els que poden tenir una traducció en forma literària, si m'és permesa la gosadia de parlar així. Per tant serà un racó essencialment de poesia. No sé si és un pas endavant o un pas enrere. Per aquí hi desfilaran, per bé o per mal coses meves, publicades i inèdites i coses que, m'agradin o no, em pot semblar interessant que siguin llegides, procedents del rebost d'altres poetes o autors.
Si aquest espai que avui s'enceta té la sort de ser visitat per algú i si aquest algú arriba a percebre només una minúscula porció de la dedicació i el sentiment -passeu-me el mot, si us plau- amb què ha estat edificat ja ens donarem per satisfets.