Sol, de Josep Palau i Fabre

A voltes, en llevar-se, l'home sol
sent fred al cor, una dent que el mossega
a causa de no haver sota el llençol,
durant la nit, un cos per a la brega.

I es mou feixuc, amb la recança oberta
d'abandonar un lligam que desconeix,
i mira el llit de nou i empal·lideix,
veient la companyia tan deserta.

Viu amb el pensament alatrencat,
com si tot l'univers mudés de ruta
i no trobés una esfera segura.

I va tot sol i sent nosa al costat:
algú que en el flanc dret se li detura
fent-li present la seva vida eixuta.

poema Sol, de Josep Palau i Fabre, dins Poemes de l'Alquimista, edició definitiva (Ed. Proa, Barcelona 2001)
la fotografia és de David Marques (1000imagens.com)

L'enyor de la ciutat

Enyoro la ciutat discreta i tènue

i els carrers que els diumenges mantenien

aquell silenci estrany i el sord ressò

de passes perseguint antics fantasmes,

quan encara els cafès dels barris vells

tenien les persianes abaixades

perquè els noctàmbuls no feien cafè,

mentre la resta de la gent dormia.

Llavors aquells carrers es desvetllaven

amb el soroll somort dels gats que feien

llargues expedicions a la recerca

d’unes bosses de brossa que habitaven

portals als carrerons de Ciutat Vella.

Enyoro el meu record d’aquells diumenges,

els freds aparadors que reflectien

la imatge adolescent amb cigarreta

a uns llavis que es cremaven, que ho haurien

donat tot per trobar uns altres llavis

que mai van existir si no era al somni.

Ara, aquella ciutat no té diumenges.

poema L'enyor de la ciutat, dins El dilema de Faust (ed. Omicron, 2010)